Les xifres no són res en el fons del mar: a mode reflexiu

L'avaluació és un tema que toca, sobretot en aquest sistema meritocràtic en què vivim, de premis i càstigs, que sembla estar més preocupat per formar persones eficients, competitives i productives, que no pas per formar persones vàlides capaces d'anar més enllà dels límits que ens han fet creure. Si en una prova treus un cinc o una xifra superior, aleshores ja estàs dins de la comunitat de l'èxit, intel.ligent i competent, qualificada per continuar avançant; d'altra banda, si treus una xifra inferior: taxant!, ho sento el resultat final ha decebut les esperances del sistema i quedes exclòs de tot privilegi. 

Ufff!, hi ha tantes coses a dir sobre les pràctiques avaluatives que estigmatitzen tant el dubte i l'error, que no m'he pogut estar d'escriure una altra entrada --ho sento per aquells companys/es que m'heu d'avaluar. Però no us penseu ara que faré un megadiscurs antisistema, tampoc tinc intenció de fer una introspecció sobre com les avaluacions sumatives-normatives "sofertes" han repercutit a formar el  meu pròpi autoconcepte d'estudiant: "exitòs" o fracasat. Res de tot això!, només us voldria explicar una petita història viscuda dins l'escola que té molt a veure amb el sentit d'avaluar.

Quan cursava 5è d'EGB, teníem com a professora de les assignatures de català, castellà i ciències socials la Carme. La meva imatge de la Carme, des dels ulls d'una nena de 10 anys, era més aviat negativa, ja que sempre l'havia vist com una dona exigent, que demanava pulcritud i rigorositat en tots els treballs que feiem. Cada trimestre havíem de presentar el nostre "portfoli", és a dir, mostrar-li la nostra llibreta amb tots els exercicis treballats a classe, amb les respectives correccions i anotacions. Ens cridava per ordre de llista, i quan el teu nom era exclamat, t'aixecaves, avançaves cap a l'escriptori, obries la llibreta i esperaves a que escrivís una nota: insuficient, suficient, bé, notable o excel·lent. Després, amb els companys, xiuxiuejant, comentàvem qui havia baixat o pujat de categoria, o qui s'havia mantingut a les espectatives esperades. Gairebé sempre era el mateix, els categoritzats com a bons estudiants es mantenien entre el 8 i el 10, els mals estudiants entre el 4.5 i el 0, i els indefinits entre el 6 i el 7.

El pronòstic no fallava mai, fins que un dia en Toni va trencar tots els esquemes. En Toni, era un nen que poques vegades feia els deures i molt sovint presentava els seus "portfolis" buits o sense gairebé començar. A en Toni, feia temps que els prejudicis li havien confinat al grup dels mals estudiants, però aquell dia va demostar que la capacitat humana per superar reptes no és inmutable. Buaah!, la cara de felicitat que duia, encara la tinc gravada al cap. Tanmateix, tots els seus companys encuriosits vam voler veure el seu treball i, encara que us sembli estrany, també avaluar-lo, és a dir,  comparar-lo amb els nostres treballs, veure si tenia tots els exercicis fets i corregits per desprès decidir si la nota adjudicada coincidia amb els nostres criteris d'avaluació. Us podeu fer una idea de la manera d'entendre l'avaluació que teníem: totalment sumativa, quantitativa i despietada.

Observant el seu treball, vaig veure que hi havia exercicis que mancaven, que no estaven corregits o simplement estaven a mig fer. Desprès al pati, parlant amb una monitora de menjador i altres companys, vam comentar la nota d'en Toni, tots estàvem d'acord que la nota no era equivalent a la tasca realitzada, i no enteniem com la Carme, tan primmirada amb els treballs dels seus alumnes, li havia adjudicat aquella nota. Aleshores la monitora ens va dir: "intenteu veure com és el seu món fóra de l'escola i entendreu que la nota que té és la que es mereix".

Ho vaig entendre anys més tard, quan vaig saber que aquell company provenia d'una família desestructurada amb molt pocs recursos. Aquella professora va mirar aquell alumne més enllà de les aules, més enllà de les dificultats d'aprenentatge per assolir uns objectius precisos i clars, visibles i mesurables. La Carme va valorar el gran esforç d'aquell nen que, amb grans dificultats d'adaptació social i familiar, va buscar temps i espai per aprendre. Realment, no sé quina va ser la seva motivació, si ho va voler fer per pertànyer al grup dels "exitosos" del sistema i evitar així les conseqüències del "fracàs"; o bé, va voler aprendre perquè sí, per curiositat, pel simple fet d'aprendre. No ho sé, ara ja fa molts anys que li vaig perdre la pista per preguntar-li. Potser és millor quedar-se amb el dubte i pensar que sí, que la pressió selectiva del sistema, amb premis i càstigs, no el va condicionar per aprendre, per despertar-li la curiositat de continuar aprenent, de continuar avançant. La cara de felicitat que duia, encara la tinc gravada al cap.

Les xifres no són res en el fons del mar: a mode informatiu

El model d'avaluació que vaig "patir" durant gairebé tot el meu procés d'aprenentatge ha estat aquella avaluació en què, a través d'uns exàmens a finals de trimestre, havies de demostrar tot allò après o millor dit memoritzat. Posteriorment, totes les habilitats demostrades o demostrables en el paper d'examen, el professorat les transformava en una nota aplicant sempre una mena de fórmula alquimista. Aquella xifra mordaç, que sorgia de no sé on, era capaç de jerarquitzar i estigmatitzar el perfil escolar dels aprenents. Sí, senyors, un número reflectit en un informe permetia classificar l'alumnat segons la categoria de bon estudiant o mal estudiant amb els éxits i fracasos respectius. El model d'avaluació del qual m'estic referint és l'avaluació quantitativa, sumativa, normativa i final. 

Aquest tipus de pràctica la recordo com una activitat hermètica i descontextualitzada de tot procés d'aprenentatge, ja que no deixava espai perquè l'alumne fos partícip del seu propi procès, ni reflexionés sobre allò que anava aprenent o els motius perquè encara hi haguessin aspectes no adquirits. Moltes vegades ni tans sols érem informats de què i com seriem avaluats, i aquest fet, provocava sovint angoixa i desorientació. Us podeu imaginar doncs, amb quins ulls mirava la pràctica d'avaluar: 'judici final'; 'crítica despiatada'; 'sanció'; 'control'; 'neguit'; 'frustració'.

Anys més tard però, i ara aquí pensant més detingudament sobre el tema, veig que la pràctica d'avaluar és una activitat que va més enllà de comprovacions deslligades a l'aprenentatge, sinó que és una fase més d'aquest procés. Si a l'hora de valorar tot allò adquirit en el procés d'aprenentatge es fa de manera continuada, amb una escolta activa, interactiva i, una mirada més ecològica i global, l'avaluació podrà ser tractada com un recurs clau per millorar l'aprenentatge, un moment idoni perquè l'alumne pugui reflexionar sobre els coneixements que està assolint i se senti motivat per anar avançant. En definitiva, si reunim totes les informacions necessàries i significatives per valorar l'assoliment dels objectius proposats, l'avaluació serà valorada com una oportunitat per aprendre tot allò que sabem i que encara no ho sabem.

Bé, per concloure aquesta entrada, aquí us ensenyo alguns dels meus instruments d'avaluació que m'han ajudat a entendre que l'avaluació és una pràctica difícil de delimitar, ja que ens trobem davant un fenomen complex amb diverses actuacions i múltiples funcions.

Aquí teniu un exemple de coavaluació d'expressió escrita i comprensió del discurs. Aquest exercici el vam fer per parelles, en què un alumne feia un discurs descriptiu d'un paisatge i l'altre ho reproduia mitjançant un dibuix. Desprès s'ensenyava la fotografia original i es comparava amb el dibuix. L'alumne que havia fet el dibuix havia de valorar la producció i comprensió de la descripció mitjançant les diferències entre el dibuix i la fotografia. Considero que és una coavaluació molt encertada, ja que permet a tots dos alumnes reflexionar sobre les pròpies habilitats amb una pauta avaluativa molt senzilla i clara (comparació dibuix i fotografia).

 

Aquí us mostro dos models d'exàmens de les PAU de llengua castellana. El model de la dreta és de l'any 1998 i era un dels que utilitzàvem a les classes de llengua castellana de COU per tenir una referència de com era una avalució externa. En aquest exàmen públic, mitjançant un fragment literari (opció A) o un article de diari (opció B), s'avaluaven 4 aspectes de la llengua: 1.anàlisi sintàctica, 2.qüestions gramaticals, 3.comprensió del text i 4. teoria (parlar sobre algun aspecte de la llengua com ara la creació lèxica).  El model de la dreta és de l'any 2012, extret del web de la Generalitat de Catalunya.En aquest examen, els aspirants també poden escollir entre un fragment literari o un article en línea, però a diferència del model del 98, aquest consta de tres blocs avaluables: comprensió lectora, expressió escrita i reflexió lingüística, però cada bloc es troba més desglossats en competències específiques. Tanmateix, ambdos models estan dissenyats perquè siguin fàcils de ser mesurats i aplicar d'aquesta manera l'avaluació sumativa amb més objectivitat. Ara bé, el desenvolupament d'actituds, aptituds i altres progressos més difícils de constatar amb una xifra, en aquests exàmens queden relegats de ser puntuats i molt menys de ser valorats.

Aquest és un exemple d'una heteroavaluació interna, en què la professora em va avaluar una presentació oral dins la classe. Si us fixeu, tot allò que s'avaluarà està desglossat per competències específiques de manera clara i precisa. D'altra banda, tot i ser una avaluació quantitativa, considero que l'avaluació és de caire formatiu, ja que amb els comentaris exposats, l'alumne pot fer-se una idea d'allò que ha de millorar; ara, saber com millorar-los això ja és un altre tema...

Aquí teniu dos feedbacks de dues professores de la casa. El primer corresponen a una avaluació d'habilitats productives de llengua de signes catalana. El segon correspon a una avaluació d'un assaig sobre llengua i educació. Els he triat perquè aquests discursos han repercutit positivament en el meu procés d'aprenentatge. El primer per plasmar els progressos a través d'una avaluació ipsativa i pel seu  efecte Pymalió : "si esperamos algo positivo de los alumnos éstos mejoraran; si no confiamos en que progresen, no lo harán" (Sacristan, Gimeno J., 1998). El segon per la definició d'uns criteris avaluatius clars i per la tutoria convocada, ja que la conversa entre professor/a i aprenent sobre la nota d'un treball dona l'oportunitat de comentar més profundament els aspectes que funcionen i els que calen millorar en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

I per acabar aquesta entrada, us adjunto el certificat d'apte de la prova més extravagant i significativa que he fet fins ara: entrevista oral a la frontera de Toronto (Canadà) per passar als EUA. Una prova de comprensió i expressió oral en llengua anglesa molt vàlida: apte =passes la frontera; no apte= confinada a una cel.la fins a nou avís. L'avaluador: un agent de policia dels EUA  i l'avaluada: jo, l' única pringada que van agafar entre un quebequense i una texana. Aquí teniu el meu certificat d'apte i com us podeu imaginar no vaig reclamar cap revisió d'exàmen per matitzar els criteris d'avaluació, no fos cas que s'ho repensessin :)