Les xifres no són res en el fons del mar: a mode reflexiu

L'avaluació és un tema que toca, sobretot en aquest sistema meritocràtic en què vivim, de premis i càstigs, que sembla estar més preocupat per formar persones eficients, competitives i productives, que no pas per formar persones vàlides capaces d'anar més enllà dels límits que ens han fet creure. Si en una prova treus un cinc o una xifra superior, aleshores ja estàs dins de la comunitat de l'èxit, intel.ligent i competent, qualificada per continuar avançant; d'altra banda, si treus una xifra inferior: taxant!, ho sento el resultat final ha decebut les esperances del sistema i quedes exclòs de tot privilegi. 

Ufff!, hi ha tantes coses a dir sobre les pràctiques avaluatives que estigmatitzen tant el dubte i l'error, que no m'he pogut estar d'escriure una altra entrada --ho sento per aquells companys/es que m'heu d'avaluar. Però no us penseu ara que faré un megadiscurs antisistema, tampoc tinc intenció de fer una introspecció sobre com les avaluacions sumatives-normatives "sofertes" han repercutit a formar el  meu pròpi autoconcepte d'estudiant: "exitòs" o fracasat. Res de tot això!, només us voldria explicar una petita història viscuda dins l'escola que té molt a veure amb el sentit d'avaluar.

Quan cursava 5è d'EGB, teníem com a professora de les assignatures de català, castellà i ciències socials la Carme. La meva imatge de la Carme, des dels ulls d'una nena de 10 anys, era més aviat negativa, ja que sempre l'havia vist com una dona exigent, que demanava pulcritud i rigorositat en tots els treballs que feiem. Cada trimestre havíem de presentar el nostre "portfoli", és a dir, mostrar-li la nostra llibreta amb tots els exercicis treballats a classe, amb les respectives correccions i anotacions. Ens cridava per ordre de llista, i quan el teu nom era exclamat, t'aixecaves, avançaves cap a l'escriptori, obries la llibreta i esperaves a que escrivís una nota: insuficient, suficient, bé, notable o excel·lent. Després, amb els companys, xiuxiuejant, comentàvem qui havia baixat o pujat de categoria, o qui s'havia mantingut a les espectatives esperades. Gairebé sempre era el mateix, els categoritzats com a bons estudiants es mantenien entre el 8 i el 10, els mals estudiants entre el 4.5 i el 0, i els indefinits entre el 6 i el 7.

El pronòstic no fallava mai, fins que un dia en Toni va trencar tots els esquemes. En Toni, era un nen que poques vegades feia els deures i molt sovint presentava els seus "portfolis" buits o sense gairebé començar. A en Toni, feia temps que els prejudicis li havien confinat al grup dels mals estudiants, però aquell dia va demostar que la capacitat humana per superar reptes no és inmutable. Buaah!, la cara de felicitat que duia, encara la tinc gravada al cap. Tanmateix, tots els seus companys encuriosits vam voler veure el seu treball i, encara que us sembli estrany, també avaluar-lo, és a dir,  comparar-lo amb els nostres treballs, veure si tenia tots els exercicis fets i corregits per desprès decidir si la nota adjudicada coincidia amb els nostres criteris d'avaluació. Us podeu fer una idea de la manera d'entendre l'avaluació que teníem: totalment sumativa, quantitativa i despietada.

Observant el seu treball, vaig veure que hi havia exercicis que mancaven, que no estaven corregits o simplement estaven a mig fer. Desprès al pati, parlant amb una monitora de menjador i altres companys, vam comentar la nota d'en Toni, tots estàvem d'acord que la nota no era equivalent a la tasca realitzada, i no enteniem com la Carme, tan primmirada amb els treballs dels seus alumnes, li havia adjudicat aquella nota. Aleshores la monitora ens va dir: "intenteu veure com és el seu món fóra de l'escola i entendreu que la nota que té és la que es mereix".

Ho vaig entendre anys més tard, quan vaig saber que aquell company provenia d'una família desestructurada amb molt pocs recursos. Aquella professora va mirar aquell alumne més enllà de les aules, més enllà de les dificultats d'aprenentatge per assolir uns objectius precisos i clars, visibles i mesurables. La Carme va valorar el gran esforç d'aquell nen que, amb grans dificultats d'adaptació social i familiar, va buscar temps i espai per aprendre. Realment, no sé quina va ser la seva motivació, si ho va voler fer per pertànyer al grup dels "exitosos" del sistema i evitar així les conseqüències del "fracàs"; o bé, va voler aprendre perquè sí, per curiositat, pel simple fet d'aprendre. No ho sé, ara ja fa molts anys que li vaig perdre la pista per preguntar-li. Potser és millor quedar-se amb el dubte i pensar que sí, que la pressió selectiva del sistema, amb premis i càstigs, no el va condicionar per aprendre, per despertar-li la curiositat de continuar aprenent, de continuar avançant. La cara de felicitat que duia, encara la tinc gravada al cap.