A so de corrent

La primera vegada que vaig trepitjar una classe va ser quan just havia fet els 4 anys. Abans però, havia anat a l'escola bressol en què, per fotos i informes de l'escola, podíem dir que era una nena bastant solitària que li agradava fer i desfer dins el seu propi espai poc compartit. Però això va començar a canviar gràcies al model i la filosofia d'aquella nova escola on vaig aprendre una altra manera de veure el món i  participar més activament en aquest.

Aquesta escola pública encara existeix, es diu Mercè Rodoreda i es troba en el districte de Nou Barris. En l'època dels 80 i 90 (etapa de la meva escolarització d'educació primària i secundària), la majoria de l'alumnat provenia de famílies de classe obrera, mitjana-baixa, i algunes d'elles amb un alt grau desestructuració familiar. Les aules eren senzilles: cadires, taules, paper, pissarra i guix; però recordo que, tot i aquestes mancances de recursos i infraestructures, hi havia joc, somriures i comunicació.  Hi havia implicació i cooperació entre el professorat i l'AMPA i això, potser, quedava reflexat en l'actitud activa de l'aprenent. Mestres, pares i mares tenien moltes ganes de fer coses, de transformar, de transgredir unes restes encara latents d'una repressió de 40 anys. Hi havia moltes ganes de fer coses, ganes d'educar més enllà de les aules.

El Mercè (així era com anomenàvem la nostra escola) seguia bastant fidelment el corrent humanista i constructivista. Allà feiem un seguit d'activitats significatives en què participava activament tot el col·lectiu escolar. Les activitats es feien amb una intenció concreta, tot fomentant l'aprenentatge per descobriment i sempre adequant-lo a contextos reals, al món en què vivíem. Per exemple: feiem sortides o colònies a la natura per entendre com funcionen els ecosistemes i la importància de respectar-los; anàvem al teatre o a concerts per aproximar-nos a la cultura i al món de l' expressió artística; creàvem programes de televisió cassolans amb una "super8" o bé, publicàvem una revista trimestral per exposar temes socials i incentivar la reflexió.

Aquesta és una de les publicacions de la revista "Tres Estrelles" que feiem a l'escola. Hi participaven tots els cursos des de parvulari fins a 8è d' EGB i, generalment, els articles es redactaven conjuntament entre elsa alumnes com aquest que veieu aquí.

L'aprenentatge era un procés constructiu, interactiu amb intercanvis comunicatius molt forts. Feiem moltes activitats per parelles o per grups, però no sempre ens posàvem d'acord i molt sovint hi havien baralles perquè les diferents personalitats xocaven. Els mestres però, amb una paciència infinita i vocacional, insistien en l'aprenentatge cooperatiu per així treballar l'escolta activa, el respecte i la convivència de les diferents personalitats i opinions dels alumnes.

Malauradament, aquesta etapa va finalitzar una vegada vaig acabar l' EGB i vaig haver de fer l'educació secundària ( BUP i COU en aquella època) a un altre centre. Aquest centre era un institut privat on els meus pares es van deixar una "pasta" perquè les seves dues filles tinguessin un ensenyament més programat amb un procés d'aprenentage més mecanicista i individualitzat. Allà feiem activitats poc significatives dins uns contextos artificials que res tenien a veure amb la realitat que ens envoltava. Per exemple: feiem exercicis normatius i repetitius amb una avaluació de "correcte/incorrecte"; memoritzàvem noms de rius, llacs i capitals sense aprofundir en la seva cultura i història; analitzàvem l'estructura d'oracions compostes o bé recitàvem fragments literaris sense entendre o plantejar-se el motiu perquè s'escrivia o a qui s'escrivia.

Aquí teniu un exemple dels exercicis que ens feien fer per aprendre llengües. Vegeu l'estructuració dels enunciats, totalment fraccionats i allunyats de contextos reals. Una visió molt reduïda de les llengües.

En aquell centre l'alumne no era protagonista del seu propi procés d'aprenentage, era una màquina d'acumulació de dades, un element passiu de la construcció del coneixement. Mancaven debats, diàleg i, en general, hi havia poca intervenció docent en la tasca d'ensenyar. En aquell centre, la manera d'ensenyar estava molt ajustada a la corrent conductivista: si la tasca realitzada era correcte passaves a l'altre unitat, sinó tornaves a repetir-la fins que fos correcte sense plantejar-se altres mètodes per tal que els alumnes poguessin assimilar aquells conceptes d'una altra manera.

Després un cop a la vida universitària i estudiant una carrera que res tenia a veure amb les llengües, vaig aprendre a ser més autodidàctica. En el 1999, el pla Bolonya encara no estava implantat, i les classes, tant  teòriques com pràctiques, seguien el corrent pedagògic de "can pixa": el professor-a feia el seu discurs magistral i desprès l'alumnat : apa!, "yo me lo guiso, yo me lo como". Val a dir que, el fet de tenir tanta llibertat per decidir i organitzar el meu propi estudi feia una mica de "canguelis"; no era fàcil desprès de 4 anys de militància conductivista. Tanmateix, allò em va ajudar a coneixe'm una mica més a nivell cognitiu, és a dir, conèixer com funcionava el meu cervell durant el procés d'aprenentatge i saber com assimilava millor els conceptes nous i com em feia propi i significatiu el coneixement que estava interioritzant.

I 12 anys més tard, vualà!, aquí em teniu estudiant llengües a la Pompeu; com gira la vida! Podria dir que, des de la meva perspectiva, aquí, estudiant el grau de Llengües Aplicades, he pogut gaudir d'un ensenyament més constructivista amb petites dosis de corrents cognitivistes. Aquí hem fet i continuem fent de tot: molts treballs en grup, molta reflexió, diàleg i producció. A més a més, s'exposen i es plantegen materials introductoris per facilitar l'adquisició de nous conceptes i connectar-los amb els coneixements ja adquirits. També aquí a la UPF destacaria el paper del docent que, en general, s'ha implicat bastant en el procés d'ensenyament-aprenentatge, fent-nos de guia, orientant a l'estudiant perquè s'aproximi al nou coneixement de manera óptima. Tanmateix, de les mancances i coses a millorar, estimada tripulació, ja hem parlarem, si voleu, més endevant o als comentaris.

Fins aviat!