Fars i camins

Podríem dir que la meva educació pel que fa a l'aprenentatge de llengües ha estat del tot heterogènia. Segons què apreníem i amb qui apreníem, els meus camarades d'escola i jo seguíem un enfocament, un mètode i uns recursos ben diferents.

El català, per exemple, el vaig aprendre a l'escola través del model d'immersió lingüística. La meva promoció va ser una de les primeres en seguir el programa d'immersió lingüística impulsada pel Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), l'any 1983. Dins un context social bilingüe, aquest model --com ja sabeu-- fomenta l'ús del català en la pràctica curricular, és a dir, el català es utilitzat com a llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, a excepció del castellà i de la llengua estrangera o llengües estrangeres. Per tant, amb aquest mètode, vaig aprendre primer a llegir i a escriure en català que no pas en castellà; encara que al pati, a casa i a les classes extraescolars parlés majoritàriament en castellà. Vet-ho-aquí!

A l'escola primària, les meves dues llengües maternes (català i castellà) les vaig aprendre seguint dos paradigmes paradoxalment contraris: la gramàtica-traducció i els mètodes de caire comunicatiu-humanista. D'una banda, el professorat feia servir una vessant més descriptiva de la llengua, amb dictats, exercicis normatius de resposta única, etc. D'altra banda, però, també creava la seva pròpia programació amb propostes i activitats més enfocades a la comunicació, a la conversa, a fer coses amb les paraules de manera més funcional i creativa.

Pel que fa a l'aprenentatge de la primera llengua estrangera (en el meu cas l'anglès), s'usava un mètode més aviat estructural i situacional. És a dir, la mestra primer ens ensenyava les estructures gramaticals bàsiques i després les reproduïa en forma de diàleg dins una situació concreta i amb un vocabulari relacionat a aquesta. Val a dir però, que per dur a terme les activitats d' aquest mètode feiem servir uns recursos una mica "retro": una cinta de cassette amb les bobines desdentades de tant rebobinar  i unes fitxes de suport que es basaven en caselles amb imatges i diàlegs de situacions quotidianes de la cultura British dels 80; !que tiempos aquellos! També recordo a 8è d'EGB, uns mesos abans de marxar de fi de curs a Londres, realitzar un treball per projectes. Entre tota la classe vam haver de fer els preparatius del viatge elaborant les nostres pròpies guies i, a més més, establir i mantenir correspondència amb les famílies d'acollida. Desprès un cop allà, a Londres, ens vam enfrontar amb la inescrutable pronúncia del britànics. En aquell moment em vaig adonar que potser a les classes de l'escola fora bo més treball de competències orals, més consciència que si dius /aim berri tired/ en comptes de /aɪm veriˈtaɪəd/ sense cap suport de comunicació no verbal, doncs és clar, no saben amb quin idioma estàs parlant. Tanmateix, vaig aprendre molt d'aquella experiència ja que era real, pràctica i significativa.

Desprès a l'institut --"de cuyo nombre no quiero acordarme"--, la metodologia emprada per a l'aprenentatge de llengües, tant maternes com llengua estrangera, tenia una visió bàsicament tradicional de gramàtica-traducció amb algunes pinzellades estructuralistes. És a dir, s'ensenyava la llengua com si estigués morta, descontextualitzada, a través d'exercicis tediosos de traducció, d'anàlisi sintàctica i, memorització de normes i vocabulari. Sempre era la mateixa rutina, any rera any, i és clar, a mi que sempre m'ha ajudat saber quina funcionalitat té allò que estic aprenent, l'anglès el suspenia sovint:  "Tanto orden descontextualizado no puede ser bueno" --pensava en el meu subconscient. Quant a les llengües maternes, una mica millor però encara ara tinc problemes pleonàstics, pronominals, d'ortografia i d'accentuació. Potser tants anys confinats a aprendre llengües amb un mètode únic i hermètic podria ser un dels motiu que va fer que em desinteressés per l'aprenentatge de llengües.

Per sort, aquesta actitud va fer un gir en positiu,  quan un estiu treballant de cambrera a Menorca vaig topar-me amb una senyora nord-americana encantadora, ja amb els seus 70 anyets encara rondava pel món. Em va semblar una persona per establir conversa, llavors jo, amb una pronúncia catalanglish en decadència, vaig intentar dialogar més enllà de paelles i suquets de peix. La comunicació va ser un fracàs però allò em va servir per retornar a l'aprenentatge de llengües amb una altra actitud més activista, ja que havia trobat per fi una de les finalitats de les llengües: la comunicació humana. I així, superat el trauma de l'aprenentatge de llengües a l'institut, va ser quan em vaig apuntar a l'Escola Oficial d' Idiomes a aprendre anglès. I passats uns anys, aquí a la UPF aprenent una mica més de lingüística i cultura de les llengües maternes, de les estrangeres i les que porto al cor.

Tant a l'EOI com a la UPF, he pogut experimentar amb altres mètodes que desconeixia o havia oblidat com ara el mètode directe, aprenentatge cooperatiu, immersió lingüística o treball per projectes. Tot i que encara em queda molt per aprendre --per sort--, crec que aquests mètodes amb uns enfocaments més comunicatius i funcionals són els que més s'adeqüen a les meves necessitats d'aprenentatge.

Desprès d'aquesta retrospecció de mètodes i paradigmes, entenc i comparteixo la visió de Lew Bartnett (1995) quan diu que "un solo método no puede responder a las necesidades de todos los aprendices". L'aprenentatge de llengües, com altres matèries, ha de construir-se amb diversos mètodes, eines i recursos sempre amb un enfocament comunicatiu i interdisciplinari que mantingui el procés d'ensenyament-aprenentatge viu, creatiu i ric.